L'home del llacArnaldur Indridasson
Traducció de Maria Llopis
Ed. La Magrana, col·lecció La negra, 7
359 pàgines
"Es va estar una bona estona immòbil mirant aquells ossos com si no haguessin de ser allà. Ella tampoc no hi hauria de ser, d'altra banda."
Cinquè llibre que llegeixo de l'Arnaldur Indridasson, tot i que no en l'ordre en què van estar escrits o publicats. Aquest cop, i sempre amb les desaparicions com a tema subjacent de les novel·les d’Indridasson, l’Erlendur, el Sigurdor i l’Elinborg han d’esbrinar a qui pertany el cadàver que apareix en un llac on l’aigua ha baixat de nivell. La cosa es complica més quan aquest cadàver apareix lligat a un antic aparell de ràdio amb unes inscripcions en rus. Ben aviat, les evidències els porten als anys de la guerra freda no només a Islàndia, sinó que la trama s'escampa a Leipzig i a l'antiga República Democràtica Alemanya. No és fàcil pels tres detectius anar lligant caps per treure'n l'entrellat, ja que no tothom vol admetre que fins i tot a Islàndia hi havia espies. No ho és ni pels tres detectius. La trama principal es barreja sempre amb la vida privada dels tres policies. La filla amb problemes de drogroaddicció, la parella que no aconsegueix quedar embarassada o els llibres de cuina de l'Elinborg.
La tensió està ben portada, amb les dosis que calen de misteri, però potser és el ritme, sobretot, quan l'acció se situa a Leipzig que decau i que fa que hi ha moments on es perdi l'interès per la novel·la. Ho soluciona al cap de poques pàgines i al final, la sorpresa que s'ha anat teixint surt a la llum. Tampoc ajuda gaire la relació entre el principal protagonista l'Erlendur amb la seva filla, que de vegades es fa una mica recurrent. Però podem dir que és una novel·la negra entretinguda tot i que no la millor de l'autor.
